Hi ha pel·lícules que et remouen per dins, que t'ho capgiren tot, La grande bellezza és una d'elles. Veure-la és com llegir un poema: la història aquí no és tan rellevant, el que realment importa és la manera d'explicar-la, la bellesa, la lírica present en cada moment, els sentiments, les emocions que desperta, l'harmonia de les imatges, la màgia rere cada escena, la música, la ciutat, la vida dels seus personatges, tristos, buscant, cada un a la seva manera, la forma de sobreviure enmig del luxe aparent que els rodeja. Però què vol dir sobreviure? Trobar un sentit? Apropar-se a la felicitat? Deixar-se extasiar per la bellesa?
Finisce sempre così. Con la morte. Prima, però, c'è stata la vita, nascosta sotto il bla bla bla bla bla. È tutto sedimentato sotto il chiacchiericcio e il rumore. Il silenzio e il sentimento. L'emozione e la paura. Gli sparuti incostanti sprazzi di bellezza. E poi lo squallore disgraziato e l'uomo miserabile. Tutto sepolto dalla coperta dell'imbarazzo dello stare al mondo. Bla. Bla. Bla. Bla. Altrove, c'è l'altrove. Io non mi occupo dell'altrove. Dunque, che questo romanzo abbia inizio. In fondo, è solo un trucco. Sì, è solo un trucco.